Fent vibrar durant cent anys
El Reus Deportiu ha complert aquest dilluns 23 de novembre un segle d’història sent una referència dels esports que es practiquen a la ciutat
La història del Reus Deportiu està plena de moments brillants i de moments complicats, que han portat el nom de la ciutat allà on han jugat durant els seus 100 anys: començant pels èxits dels futbol als anys 20, seguint per les sis copes d’Europa d’hoquei dels 60-70 i acabant per l’èxit individual i col•lectiu de totes les seccions que han contribuït i contribueixen a la pràctica de l’esport en una ciutat viva i molt esportiva. Aquest dilluns fa cent anys, el 23 de novembre de 1909, naixia aquest club.
El 23 de novembre de 1909 un grup de joves que volien fomentar la pràctica de l’esport, i més concretament del futbol, van impulsar la creació del Club Deportiu. Entre ells en destacà especialment un que n’acabaria sent el president anys després, Joan Domènech Mas. La seu d’aquesta nova entitat es va situar inicialment en el velòdrom del final del carrer Sant Joan, ja que llavors no es disposava de seu social ni d’instal•lacions esportives pròpies.
No va ser fins a mitjan de 1912 quan es començaren a usar uns terrenys de la carretera de Salou, enfront de l’estació d’autobusos i propietat de la Companyia del Tramvia. Cinc anys després, el club va ser refundat com a Reus Deportiu, resultat de la incorporació de les entitats esportives locals Club Velocipedista i Sport Club Reus. Salvador Bonet en va resultar el primer president.
El primer camp d’esports propi va ser impulsat per Evarist Fàbregas, que va aportar el suport econòmic necessari perquè al juliol de 1919 s’inauguressin les instal•lacions situades en uns terrenys situats a la zona del Camí de l’Aleixar, que incloïen un velòdrom. Aquell camp va ser tot un èxit a nivell futbolístic, doncs s’hi aconseguiren dos campionats de Catalunya de Segona Categoria.
La vella aspiració per posseir un camp propi es va veure reflectida finalment amb l’adquisició al 1924 d’uns terrenys al costat de l’antiga Estació del Nord, de 40.000 m2 i amb un valor de 50.500 pessetes. L’avantprojecte contemplava un camp de futbol i rugbi així com un gimnàs, entre d’altres equipaments. Aquell mateix any, es guanyà el Campionat de Catalunya de futbol de 2a categoria i es puja a la categoria B, que va ser desafortunada per als interessos del club.
La primera fase del camp d’esports s’inaugurà el 1927 amb un velòdrom de l’Agrupació Ciclista Reus Deportiu i la seguí la pista d’Atletisme un any després, que fou la primera de Catalunya amb terra de cendra i que serví per acollir el XI Campionat d’Espanya d’Atletisme el 1928. El seguirien una pista de bàsquet, d’escacs i de natació, tres esports que tindrien secció pròpia al 1930, mentre que l’Excursionisme i el Frontó en tindrien al 1934 i 1935, respectivament.
El club va celebrar amb gran èxit la instauració de la Segona República i fins i tot la secció de futbol va organitzar un homenatge a les noves autoritats populars que fou tot un èxit. Però amb la Guerra Civil, el Reus Deportiu no va quedar exempt de la paralització de tota l’activitat esportiva. El camp de futbol passà a ser denominat Estadi Popular.
Separació de la Secció de Futbol i l’esplendor de l’hoquei patins
Amb la victòria de les tropes franquistes, el club es va constituir legalment i sota la consolidació ideològica del nou règim. Es reprengueren les activitats esportives amb un partit de futbol contra el batalló de Palma, de guarnició a la ciutat, i contra el CD Europa. I al 1951, degut a la crisi econòmica i la professionalització del futbol, la Secció d’aquest esport es va separar de la resta del club, creant-se el Club Futbol Reus Deportiu, tot i que en compartia l’escut social, els colors i el nom.
Uns anys abans, concretament al 1945, s’inaugurà la secció d’hoquei patins. L’equip s’estrenà en el Campionat de Catalunya de 2a categoria i disputà el primer partit internacional contra el Novara, campió d’Itàlia. Vindria després el Campionat d’Espanya de 1a categoria de 1952, on va superar l’etern rival de l’època, el RCD Espanyol de Barcelona. L’època més gloriosa començaria a partir de 1966, quan de la mà de Joan Sabater es va proclamar Campió d’Espanya de 1a divisió i de la Lliga espanyola. L’equip revalidaria el triomf en lliga i en la creada Divisió d’Honor fins el 1973 i s’emportaria sis Copes d’Europa des del 1967 al 1972.
Paral•lelament, el club seguiria incrementant les seves seccions. Al 1954 es crea la secció de motorisme, al 1956, la de cinema al 1956, al 1957 la de submarinisme, al 1958, la d’handbol. I el 1962 s’inauguraren les noves instal•lacions del pavelló d’esports del Reus Deportiu, que va comptar amb l’expresident del COI i llavors delegat regional d’Educación Física y Deportes Joan Antoni Samaranch. Deu anys més tard es col•locà la primera pedra d’un nou pavelló d’esports, situat al carrer Gaudí.
El nou president, Andreu Olesti, fou testimoni de les futures instal•lacions, que estarien repartides en diferents emplaçaments: per una banda, el carrer Gaudí, on hi hauria el local social, el gimnàs i la piscina coberta, el pavelló d’hoquei, les pistes de tennis i frontó, una piscina descoberta i per l’altra, el Reus Deportiu 2 amb un camp de futbol, pista d’atletisme, camp de rugbi.
Al 1974 es creà l’exitosa secció de patinatge, i la temporada 1975-76 fou una de les més brillants per al CF Reus Deportiu, que aconseguí guanyar el Campionat de Catalunya de Regional Preferent i aconseguí l’esperat ascens a 3a. Divisió. Aquell 1976 es va col•locar també la primera pedra del que seria el Camp Nou als terrenys de la carretera d’Alcolea, que substituïa al del Carrer Gaudí (1927-1977). El nou camp s’inaugurà el 12 d’octubre de 1977 amb el FC Barcelona com a convidat. Per altra banda, el 1978 es creava la secció de tennis taula.
De l’ascens a Segona B als Jocs Olímpics i la Lliga Europea
La tasca del futbol base donà els seus resultats i el CF Reus va debutar la temporada 1981/82 amb un equip amb bastants jugadors de la terra a Segona B, on s’hi mantingué dos anys. L’elecció del nou president de l’entitat, Joan Basora, comportà una nova campanya de captació de socis, que es fixà en 3.500 a finals de 1981. El moment més crític de l’entitat, però, es visqué al 1986, sota el mandat de Pere Vinaixa, quan el deute de l’entitat ascendia a 200 milions de pessetes. Afortunadament, i gairebé fent malabars, el club va sortir endavant.
Més tard, la ciutat i el club van ser partícips sent la subseu olímpica dels Jocs Olímpics de Barcelona’92. Al 1994 s’aprovà el conveni entre el club i l’Ajuntament per la gestió i ús municipal de les instal•lacions de la carretera d’Alcolea. I al 1995, Joan Sabater fou proclamat president de l’entitat, càrrec que segueix ostentant en l’actualitat.
Quant al futbol, el CF Reus va tornar a la Segona B la temporada 2002/03, però només va poder aguantar un any. El mateix li passaria en la temporada 2005/06. I en hoquei, l’equip recuperava novament el camí dels èxits. Així, el 2006 els roig-i-negres aconseguien la Copa del Rei davant el Barça després de 23 anys, i dos anys després es tornaven a desfer dels blaugranes en aquesta ocasió en el Mundial de Clubs. La Lliga Europea, igualment, tornava recentment a la Sala de Trofeus després de 37 anys superant a Itàlia el Vic.
Menció a banda mereix la patinadora Laura Sánchez, que ha signat un currículum excel•lent en els seus anys de trajectòria: subcampiona del món al 2007, medalla de bronze al Mundial d’Alemanya de 2002 i or a l’Europeu del mateix any, mente que aquest mateix divendres les patinadores roig-i-negres de grups shows han aconseguit el seu registre més important proclamant-se subcampiones del món a Friburg (Alemanya).
Deu seccions defenen els colors del club
En l’actualitat, el Reus Deportiu compta amb 9.500 socis i segueix a ple rendiment. Així, el club el conformen un total de deu seccions: bàsquet, escacs, gimnàstica rítmica, hoquei, judo, karate, patinatge, rugbi, tennis i tennis i taula, mentre que l’atletisme compta amb atletes federats que competeixen en la modalitat de cros.
Albert Sunyol | Reus |
